Ara llegim…
La vida sense ell
Isabel-Clara Simó
Pròxima trobada:
Dimecres 25 de març

El júniors llegeixen…
La historia interminable
Michael Ende

3a trobada del Club de Lectura curs 2019-20

 La senyora Dalloway va dir…

Però no és tant el que va dir, sinó el que va pensar. Ella, en Peter, en Richard, en Septimus, la Lucrezia, i fins i tot Lady Bruton, la senyoreta Killman o Sir William, entre molts d’altres. Perquè aquesta és una novel.la on, de la mà dels monòlegs interiors, i tot passejant pel centre del Londres de principis de segle XX, amb les campanades del Big Ben de fons, el lector viatja de ment en ment, saltironejant d’un cap a l’altre, i nodrint-se de reflexions profundes que, tant aviat t’enfronten amb el pas del temps i la nostàlgia de les oportunitats perdudes, com amb els horrors de la guerra, les diferències entre les classes socials, l’homosexualitat, la llavor del feminisme tal i com s’entén avui dia, o la dificultat de conèixer-ns els uns als altres, la identitat aparent versus la real. I, tot això, valorat des dels diferents punts de vista dels múltiples personatges.

Realment, no és una novel.la de fàcil digestió, i en això vam estar d’acord tots els membres del club, tant els que vam aconseguir finalitzar la lectura, com els que van decidir posposar-ho per un moment més adient, o, de ben segur, descartar-la per sempre més. I és que té sentit: havent-hi tantes obres per triar, per què perdre el temps amb les que no t’agraden?

Personalment, ha estat un repte llegir-la. Al principi vaig creure que no me’n sortiria, però vaig perseverar. I ara em sento molt orgullosa d’haver integrat aquest clàssic del modernisme anglès al meu DNA literari. No l’oblidaré mai. Sempre duré dins una espurna de la passió reprimida de la Clarissa, de la joventut truncada d’en Septimus, i de la melangia descoratjadora del Peter.

No voldria tancar aquesta petita dissertació sense fer un tribut a la Virginia Woolf. Una dona amb prou valentia per trencar convencionalismes, que va creure en la igualtat de gènere i amb els drets de les dones, i tan intel·ligent com per, amb poc més de dues-centes pàgines, ser capaç d’escriure una obra que dona per discutir durant hores interminables sobre les múltiples incongruències de la vida… Una dona així és digna de l’admiració més profunda. Estic segura que, d’haver viscut als nostres dies, les seves crisi nervioses haurien pogut estar mitigades per la llibertat de la que ara disposem alguns privilegiats.

Lady Rosseter va dir: Què importa el cervell si es compara amb el cor? Certament, prou de paraules. Dediquem-nos a sentir el brogit de les festes que s’apropen, a gaudir dels moments compartits amb els ésser estimats, i, per què no?, d’alguna estona al sofà, sota la manteta, amb un bon llibre que ens transporti.

Salut, lectura, i Bon Nadal a tothom!

Menú